Fa trenta anys, el 22 d’abril de 1992, van quedar inscrits els estatuts de l’Associació Catalana de Dislèxia i Altres Dificultats Específiques (ACD) al Registre d’Entitats Jurídiques de la Generalitat de Catalunya. Un grup de famílies i professionals que ens trobàvem desemparats en vista de les dificultats dels nostres fills i filles, i no sabíem com afrontar la dislèxia que patien, vam decidir unir-nos per millorar la resposta educativa i social i debatre sobre els trastorns d’aprenentatge. La situació era complexa, ni tan sols s’acceptava posar aquest nom a les seves dificultats, hi havia un rebuig més o menys explícit.
Però avui, afortunadament, l’evidència científica ha demostrat sobradament la base biològica dels trastorns del neurodesenvolupament, també a casa nostra, on trobem magnífics professionals en la investigació, en el diagnòstic i en el tractament d’aquestes dificultats.
Ara fa trenta anys que existeix l’ACD, i les famílies que vam decidir endegar-la i totes les que s’hi han afegit, ens preguntem com és possible que després de tant de temps ens trobem situacions molt semblants a les que vàrem viure nosaltres. La normativa legislativa establerta és, o hauria de ser, suficient per atendre adequadament els alumnes amb trastorns específics d’aprenentatge. Per què encara hi ha tantes mancances?
En primer lloc, falta una implementació real i efectiva de tota aquesta normativa, que no serà possible si l’escola no rep els recursos que necessita: calen especialistes a les escoles, logopedes per tractar les dificultats de llenguatge com la dislèxia, fa falta el segon mestre a l’aula, cal formació i assessorament al personal docent de secundària, cal que les normatives no siguin ambigües i estableixin criteris clars per evitar interpretacions esbiaixades que afavoreixen enfocaments poc inclusius. La inclusivitat també ha d’aplicar-se als alumnes afectats per trastorns del neurodesenvolupament.
També cal establir un sistema de detecció precoç. El període crític de detecció d’aquestes disfuncions és entre P4 i 2n d’EP, però lamentablement no sempre es detecten en aquest període, ni els TEL (trastorns específics de llenguatge) ni el TDAH a educació infantil, ni la dislèxia o la discalcúlia a 1r i 2n d’EP. Aquest retard en la detecció compromet seriosament el progrés d’aquests alumnes.
Afortunadament, des de fa temps, s’han desenvolupat, a casa nostra, mètodes com Glifing dissenyats per afavorir la fluència i la correcció en la lectura i l’escriptura. Si aquests mètodes s’instauressin a les escoles en els anys crítics de l’aprenentatge, és a dir, entre P4 i 2n d’EP, a més de millorar la competència de tots els alumnes, serien molt útils per detectar de manera precoç aquells nens i nenes amb dificultats específiques. Ben segur que es podria reduir el que s’anomena fracàs escolar, que no és el fracàs dels infants, sinó del sistema educatiu. No es fan els esforços necessaris ni es posen els recursos que calen per establir una educació realment inclusiva per als alumnes amb trastorns específics d’aprenentatge.
Tampoc les famílies tenen el suport que necessiten i massa vegades el diagnòstic i possible tractament depèn de la capacitat econòmica de les famílies.
És per tot això que, després de trenta anys, encara treballem pel benestar escolar i social dels nens i nenes dislèctics i de les seves famílies, per la millor comprensió i inclusió de tots els alumnes i persones adultes afectades per trastorns del neurodesenvolupament, també pels i per les mestres que cada dia s’esforcen en la tasca d’aconseguir una escola amb equitat i igualtat d’oportunitats.
Ens queda molt camí, però no defallirem!
Neus Buisán
Associació Catalana de Dislèxia
