Miquel Àngel Alabart
Els experts opinen
Miquel Àngel Alabart és psicopedagog i terapeuta familiar a Barcelona i Vic. És director de la revista Viure en família i professor associat a la Universitat de Vic.
La Icram és molt assenyada. La Denise, molt moguda. Totes dues, força creatives. En Max, bastant despistat. En Moha té interessos gairebé adults. I la Laia… molt segura de si mateixa! Aquests i molts altres infants tenen només una cosa en comú: les dificultats amb la lectura. Per la resta, són molt diferents entre ells, cadascun amb les seves motxilles, carregades d’il·lusió, curiositat, alegria i també d’altres coses no tan boniques.
Treballar amb infants amb dificultats en la lectura és com treballar amb altres infants: cal veure’ls com a éssers únics, especials, veure-hi les fortaleses i ajudar-los a veure-les, comprendre les seves limitacions i encoratjar-los a anar una mica més enllà, tot veient-los com a persones senceres, riques i capaces. Com hem dit altres vegades, un infant amb dislèxia és molt més que la seva dislèxia. Sense generalitzar ni pecar d’optimistes, sovint hem observat que són infants que tenen “una altra manera” de comprendre el món: amb més sensibilitat i creativitat, tal com explica Ronald D. Davis (El don de la dislexia, Editex, 1999).
En general, sabem que els dislèctics tenen un desenvolupament intel·lectual similar al dels seus companys. I de vegades, en algunes àrees, superior. Per tant, és clar que centrar-se només en la dificultat no només és injust, sinó un error de valoració.
Això no obstant, les dificultats per llegir són una part de la persona, i per això crec que no se n’hauria de parlar en termes “d’enemic a derrotar”, perquè l’infant és molt conscient que estem parlant d’una partseva. Així, no té “alguna cosa que no funciona”, sinó que té una manera específica de funcionar, que pot ser bona per a algunes coses, i que, certament, fa que li costi llegir.
La dimensió emocional
En el pla emocional, les dificultats en la lectura són viscudes per l’infant i el seu entorn com una mancança central, que els acaba definint la identitat escolar. Així, tot sovint venen amb una motxilla emocional carregada d’un autoconcepte baix, frustració, solitud, confusió, desmotivació… I hem de ser conscients que aquesta dimensió emocional pot ser la clau d’un aprenentatge tranquil i exitós o, per contra, la retroalimentació del “cercle viciós”, de la profecia autocomplerta que té per eix l’autoconcepte negatiu: el convenciment que “jo no aprenc”, “a mi em costa”, “soc menys que els altres”.
Ens agrada somniar que l’escola i la família es poden “confabular” per crear un ambient de cura i protecció; que transmeti confiança, però també que tingui molt present la vulnerabilitat emocional d’aquests infants. En definitiva, que mantingui lleugera la motxilla emocional de l’infant. Per a això és clau que la família i l’escola puguin viure amb tranquil·litat i confiança aquesta dificultat.
Un context protector
Per crear un context protector, creiem necessari que es comprengui, es destaqui i se celebri la diversitat. La cançó Mirada estràbica, del grup Xiula, és un bon exemple d’això.
Sovint el problema de l’infant no són tant aquests problemes, sinó el fet de sentir-se diferent, no pertanyent al grup. Crear moments de confiança a classe, on es pugui parlar d’allò que fa diferent cadascú, o d’allò del que no s’està content, i veure que aquests sentiments són compartits, afavoreix un ambient de suport i l’autoestima dels infants. Molts nens i nenes respiren alleujats quan veuen que “qui no té un all, té una ceba”. Alhora, reconèixer i destacar també les moltes qualitats que té l’infant és un fantàstic “nodriment emocional”.
Un altre element necessari, tant per a l’infant com per a la família, és donar tota la informació de manera clara i alhora tranquil·litzadora. A mi m’ajuda molt el clàssic símil de la pujada a la muntanya: comparar les dificultats per llegir amb una molèstia a la cama que no em dificulta caminar, però sí pujar una muntanya. Explicar que, igual que un muntanyenc ha de fer exercicis abans de poder reprendre l’activitat, nosaltres també haurem de fer uns exercicis. I mentrestant no es pot forçar res. Aquest missatge és clau per als pares: no forçar res! Sabem que, gràcies a la mediació de l’adult i a la connexió amb els seus interessos, els infants estableixen un vincle amb els aprenentatges. Però quan hi ha dificultats, sovint li han agafat mania a la lectura, i la pressió no fa més que augmentar la distància emocional amb l’aprenentatge. Cal tallar-ho de cop, i convertir els possibles moments de lectura en una estona de plaer, de gaudi. Llegir junts (sobretot l’adult, i no passa res si no llegeix pràcticament res l’infant), afegir-hi un titella, buscar un repte en la història, fins i tot animar-se a crear un joc de pistes… És com si el muntanyenc que ja ha practicat una mica, decideix caminar per un bosc molt bonic, però encara no pujar la muntanya.
Canvi de focus
L’expectativa, els resultats que esperem, requereix una reflexió. Està estudiat que un dels factors clau de la motivació i, per tant, de continuar amb l’esforç i augmentar l’aprenentatge, és l’èxit autoatribuït. Aleshores, és important que l’èxit sigui realment alguna cosa assolible i controlable per l’infant. Però, fins i tot, amb la millor de les intencions tot sovint generem unes expectatives que poden acabar generant frustració. Per a mi la resposta és no posar el focus en els resultats (i, en tot cas, fer-ho quan aquests siguin clarament millors de manera estable i sostinguda). Podem comentar els resultats de manera general, sense entrar gaire en el detall, i atribuir-los al seu esforç: “Veig que llegeixes de manera molt més seguida, es nota que has treballat”. O posar el focus en les ganes que hi posa, valorar les seves aportacions, el seu interès i la quantitat d’exercicis que fa.
Hi haurà moments de crisi. Hi haurà moments de frustració. L’autoestima baixa ens fa hipersensibles a l’errada. Jo proposo una certa “economia de comentaris”, que en resum seria: destaquem més els encerts que les errades i assenyalem les errades en termes de possibilitat: en lloc de “malament” o “t’has equivocat”, substituir-ho per repetir l’explicació o senzillament per frases com, “gairebé ho encertes”, “hi tornem?”. Si convé, deixant d’assenyalar algunes errades encara que hi siguin!
Moments difícils
Hi haurà moments encara més difícils, que caldrà acompanyar amb molta comprensió. L’infant (o la família) poden tenir moments de desconfiança, o experimentar ràbia o fatiga… Cal sostenir-ho des de la calma i posar-hi nom: “Sembla que avui estàs enfadat… No passa res, de vegades ens enfadem”. La línia entre escoltar aquests bloqueigs (i, per tant, poder parar) i contenir l’emoció però convidant a fer un esforç (del tipus “Ja veig que ara t’estàs enfadant, continuem una mica i ja ho deixem”) requereix pràctica. Un bon indicador és si creiem que anar més enllà pot ser bo perquè vegi que se’n pot sortir (i en aquest cas acabar amb una bona sensació), o si al contrari, com que ja només pot anar a pitjor, més val deixar-ho per no afegir més frustració.
La manera de funcionar d’alguns infants dislèctics, sobretot quan no se’ls ha detectat a temps, pot tenir aparença d’immaduresa, amb dificultats per a l’esforç i dispersió de l’atenció. A més, si ha viscut molta desadaptació en el seu context, això li pot provocar ràbia i conductes desafiants, i, a la llarga, “manies” i comportaments addictius (per exemple, amb les pantalles). Sense alarmismes, cal estar alerta per gestionar-ho, a més de fer un acompanyament emocional profund amb límits clars.
Els infants amb dificultats en la lectura tenen, com tots els nens i nenes, moltes qualitats. Depèn de l’entorn que sigui capaç de protegir-los d’autoconceptes erronis i patiment emocional, de mantenir lleugera la seva motxilla i de tenir-ne cura quan aquesta sigui massa feixuga. La Icram, la Denise, en Max… han tingut aquesta sort, i ara segueixen amb alegria la seva vida escolar.
