EL SECRETO DE TRISTÁN, de Silvia Elorriaga
De què va El secreto de Tristán?
En Tristán, amb vuit anys, és un pirata expert. Durant una travessa en veler amb el seu avi per la costa de Getxo (Biscaia), descobreix el tresor que estava buscant des de feia molt de temps: un objecte misteriós amb un secret a dins, que fa que en Tristán visqui una aventura ben divertida lluny de casa seva, plena d’emoció, sorpreses i intriga.
A través d’aquest viatge meravellós, el lector descobreix que la màgia és dins de cada un de nosaltres i que en la vida només existeixen els límits que ens marquem a la ment. Una història en la qual es barregen valors tan importants com l’amistat, el perdó i el poder de l’amor.
Per què has escrit aquest llibre?
Crec fermament en el poder dels llibres (biblioteràpia). Són medecina i, a més a més d’ajudar-nos emocionalment, contribueixen que el cervell dels més petits es desenvolupi correctament. De fet, la lectura és una de les activitats que “encén” més el cervell dels infants perquè en fa incrementar el flux sanguini, propicia que neixin connexions neuronals noves, millora la memòria i ajuda a desenvolupar la imaginació i la creativitat.
Soc dislèctica, igual que els meus tres fills i en Tristán. Com a mare, una de les meves motivacions principals a l’hora d’escriure l’obra era poder eliminar les barreres que es formen al voltant de la lectura derivades de la dislèxia o d’altres problemes de l’aprenentatge.
Per què hem de llegir el llibre?
És un llibre escrit amb molt d’amor i intenció. Sé com costa que un nen o una nena amb dislèxia llegeixi de manera continuada. Com a mare, moltes vegades m’he trobat en la situació en què els meus fills es cansaven després d’haver llegit dos o tres fulls i, per això, he intentat crear una obra que serveixi com a recurs metodològic per a pares i educadors, en què els petits, a més a més de passar-s’ho bé llegint, aprenguin jugant.
És a dir, si es cansen de llegir, tenen la possibilitat de continuar entretenint-se amb el llibre d’una altra manera, com, per exemple, buscant les paraules amagades darrere dels jeroglífics d’algunes de les il·lustracions de l’obra o reflexionant sobre les emocions mitjançant les preguntes que es fan al final de la història.
Sense cap mena de dubte, aquest llibre, més que un somni fet realitat, que també l’és, ha sigut una necessitat que tenia de demostrar-me a mi mateixa i als meus fills que la dislèxia no és cap limitació; tan sols és una pedra al camí.
La dislèxia no és cap limitació; tan sols és una pedra al camí.
